Un judici just

els fils d'Ariadna

Després que s'hagi revelat que les tortures als presoners iraquians estaven avalades per altes autoritats del Pentàgon; després que la consellera d'Interior, Montserrat Tura, en un acte de valentia polí­tica que l'honora, reconegués que alguns agents dels Mossos d'Esquadra havien practicat tortures als magribins detinguts a Roses; després que aflorin a la superfí­cie els maltractaments als reclusos de la presó de Can Brians; després de tots aquests exemples de concepció perversa del poder i l'autoritat, ha arribat l'hora dels presos de Torà.

Com que la majoria de mitjans de comunicació no van difondre cap informació sobre aquelles detencions i com que la majoria de partits polí­tics amb representació parlamentària no van ni interessar-se per les possibles irregularitats que presentaven aquelles detencions, és probable que molts ciutadans de Catalunya a hores d'ara encara desconeguin els fets. L'abril de l'any passat, tres joves de Torà, en una operació dirigida pel magistrat de l'Audiencia Nacional, Baltasar Garzón, van ser detinguts, acusats de cometre diversos atemptats amb artefactes incendiaris contra caixers automàtics d'entitats bancàries. Els tres joves van ser empresonats durant dos mesos, se'ls va aplicar la llei antiterrorista i van haver d'esperar que el jutge procedent tornés de vacances per pagar les fiances, altí­ssimes, i així­ poder sortir de la presó mentre quedaven pendents de ser jutjats.

En sortir de la presó, els tres joves van manifestar haver patit tortures. I un d'ells, Jordi V., que al cap de tres dies d'interrogatoris, afectat de taquicàrdia i crisis d'ansietat, va haver de ser ingressat a la unitat de cures intensives de l'hospital Santa Maria de Lleida, va presentar denúncia per tortures. Ara, aquesta mateixa setmana, un jutge de Lleida ha pres declaració com a imputats per tortures diversos agents dels mossos d'esquadra que van participar en aquelles detencions.

Aquest nou capí­tol reobre diverses interpel·lacions. En primer lloc, l'alarmant quantitat de denúncies per maltractaments i tortures que acumulen els Mossos d'Esquadra. I en segon lloc, el sentit racional de la asimetria de la Justí­cia, que jutja d'una manera molt diferent un mateix delicte: als presumptes autors de la crema d'un caixer automàtic en una entitat bancària instal·lada a Catalunya o el Paí­s Basc, se'ls pot aplicar la llei antiterrorista, mentre que cremar un caixer automàtic -posem per cas- a Huelva, pot comportar un simple delicte de faltes. Però els fets de Torà encara obren una interpel·lació més punyent: cada cop més, de resultes dels maltractaments a les comissaries i presons, un judici no s'acaba quan s'ha jutjat l'acusat, sinó que s'ha de ramificar en posteriors judicis generats per un pervers sentit de la justí­cia, entesa com a venjança i com a discriminació arbitrària.

Mentre es prepara per a la credencial hagiogràfica de la celebració anual del partidet de futbol contra les drogues, el jutge Baltasar Garzón, en una conferència que va fer al Fòrum de les Cultures, va veure com diversos assistents s'alçaven de les seves butaques i, fent referència a les detencions de Torà, mostraven pancartes amb el lema Aquí­ es tortura. Garzón, en un to avinagrat, va dir als que s'havien alçat que «el millor que podien fer per als seus amics era demanar un judici just i ràpid». D'entrada, s'ha d'objectar al jutge Garzón que per denunciar la tortura no cal ser necessàriament amic dels torturats. I també cal dir al jutge Garzón que, una vegada més, el seu exemple és encomiable: un judici just és, precisament, el que tots desitgem.