Enric Casasses

Poeta i rapsode barceloní­. És un transgressor en comparació amb altres poetes. Es caracteritza per utilitzar una poesia molt sonora, jugant amb els fonemes.

Ha portat una vida molt nòmada, vivint a Barcelona, l'Escala, Tenerife, Montpeller, Nottingham, Llucmaçanes, Berlí­n i finalment, el 1997, tornant a Barcelona. També ha treballat per editorials de traductor. Els seus primers llibres daten de principis dels 70, i amb el temps ha anat assolint cert reconeixement dins el panorama poètic català.

í‰s un transgressor en comparació amb altres poetes. Els seus espectaculars recitals han contribuït a la vivència de la poesia fora dels llibres. Es caracteritza per utilitzar una poesia molt sonora, jugant amb els fonemes. Normalment les seves creacions parteixen d'una idea concreta per transformar-la i donar-li una visió particular.

La seva obra mostra influències molt heterogènies; de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc; el crí­tic Manuel Guerrero ha dit que el considera hereu "del verb poderòs d'autors com Salvat-Papasseit, Foix, Brossa, Vinyoli o Ferrater". El mateix Casasses s'ha confessat tributari i admirador d'autors com Ví­ctor Català, Mercè Rodoreda o Fages de Climent.

El seu primer llibre el publica el 1973, titulat La bragueta encallada. Durant els anys següents segueix escrivint, però no és fins el 1991 que publica la seva segona obra, titulada La cosa aquella, obra que rep el premi Crí­tica Serra d'Or i el 1993 el Premi de la Crí­tica de poesia catalana per No hi érem. í‰s aleshores quan comença a entrar al circuit comercial.

Cal tenir en compte, també, obres escrites en prosa, que són reculls de col·laboracions en diaris o altres publicacions, encara que també s'hi incorporen textos inèdits. í‰s el cas de "El poble del costat". La força dels textos, tant pel què s'hi diu com per com es diu, colpeix el lector.

Algunes de les publicacions on col·labora o ha col·laborat son les revistes artesanals Foragitats. Art i poesia (del col·lectiu foragitats per dintre) i Pèl capell, exili interior (Calonge de Mallorca i Barcelona), entre d'altres.

Alguns dels seus poemes han estat interpretats per músics com per Miquel Gil o Santi Arisa. Amb el músic Pascal Comelade hi manté una col·laboració molt estreta.

Qui sóc i per què escric...
Resumint, que sóc dels perduts en un mar de castanyes, dels perduts i prou, i com que els perduts potser són els únics que tenen una mí­nima noció de què va el festival aquest dels estels entre les branques, ho escrivim per als que saben on són, perquè som generosos i quan tenim dubtes ens agrada compartir-los. Per poder escriure aquestes coses ens fem molt petits: jo primer em faig molt petit, després, sense voler, quasi sempre recordo el noi Espinac, i després penso en un amic meu que és multiòpata i només escric frases o coses que ell les pugui entendre, que és un sistema que no falla quasi mai, però això era abans perquè el meu amic es va morir de moltes coses i puc afirmar i assegurar que tot el que jo havia escrit fins aleshores ho havia escrit per a ell i que tot el que he escrit després ho he escrit per ell. Arribat aquí­ ja puc contestar amb una mica més d'aire la primera pregunta (qui sóc?): sóc la veu coneguda que sembla que et cridi en la casa buida, sóc un de tants a la rambla dels desemparats, sóc un dels que organitzaren el viatge intergalàctic dels pobres, la desesperació dels rics, el consol de la gent gran. I la segona pregunta (per què escric?): no ho sé.


Enric Casasses Figueres, nascut a Barcelona el 1951, és fill del quí­mic i poeta, Enric Casassas i Simó.

Lviv, Ucraïna, 2009, amb el poeta ucraïnès, Iurii Zavadskyi de moderador
Foto: Jènia Perútskaia

Vídeos

Les cases del meu carrer