Miquel del Roig

Miquel Vendrell i Llambrich nasqué i viu a l'Atmella de Mar (Baix Ebre) dedicat a la feina de mestre d'escola. í‰s una persona inquieta, preocupada per la polèmica de la societat actual i per la herència que deixarem a les generacions futures. Tot això es veu reflexa en la seva música i les seves lletres, sempre naturals i espontànies, doncs la principal virtut d'en Miquel del Roig es cantar al sentiment de la injustí­cia d'una forma planera i senzilla com ell.

Miquel del Roig, el seu alter ego, va començar en el món de la música als 17 anys tocant el baix en un grup local, el Grup Nou, fent música pop. Als 19 va passar a formar part dels Craneos, on tocava la guitarra i ja cantava, amb els que va actuar fins que va anar a la 'mili'. Allà va fer cors per cantar i tocar a les esglésies i a misses. Quan va tornar va formar part d'un trio de guitarres que actuava per Sant Antoni (Eivissa) i mes endavant per els hotels de Salou amb l'Orquestra Lí­ders. Fins que l´any 2002 l´amic Agustí­ el crida per tocar a Palamos. Llavors decideix tocar sempre sol i fer més musica del paí­s i actuar molt més pel nord de Catalunya gràcies a la gent, sobretot joves, que li ho demanen.'I així­ penso seguir fins que es cansin de mi'.

Reconeix que a la seua terra és gairebé un desconegut. En canvi, a qualsevol poble de terres gironines (i a Ivorra, on actua per la festa major des de ja fa uns anys), si pregunteu per ell se us posaran a cantar La farola, la farola... sense problemes. Des de l'Ametlla de Mar, Miquel Vendrell, més conegut com Miquel del Roig, s'ha destapat com un fenomen musical sense precedents. I no només per l'abast de la seua popularitat, sinó per la seua capacitat d'enllaçar cançons i cançons als seus concerts en eterns popurris sense fer ni una pausa. í‰s una màquina non-stop de festa assegurada.

Entrevista de Judit Monclús

publicada a surtdecasa.cat
- Per què del Roig?
í‰s el nom de casa de tota la vida. El faig servir en homenatge a mon pare, qui em va comprar la meua primera guitarra.
 
- S'ha destapat com un fenomen ebrenc en terres gironines. Com s'entén això?
Coneixia una gent de Palamós que em va convidar, fa anys, a fer-hi un concert per festes de Sant Joan. Penseu que allà hi viu molta gent que prové de l'Ametlla de Mar, pescadors que sobre l'any 1930 van marxar-hi a treballar. Vaig acceptar fer el concert a canvi d'un bon àpat a base de gamba roja, que és tí­pica de Palamós. I a partir d'aquí­, en van haver més a Palafrugell, Calonge, l'Escala... Des de llavors, no han deixat d'avisar-me per anar-hi a actuar.
 
- Com s'exporten cançons tan conegudes a l'Ebre, com La Farola, arreu de Catalunya?
Sempre canto al gust de la gent. Hi ha músics, alguns molt bons, que es perden perquè sempre canten al gust d'ells. Jo toco peces que són les que crec que agradaran més i La Farola és una d'elles.
 
- Quin és el seu secret per enllaçar cançons i cançons sense pausa als seus concerts?
Això ja ho feia abans a Salou, quan fèiem ball [cantava en una orquestra]. A les cançons hi ha molta palla i triava els trossets més guapets perquè la gent sempre estigués pendent de la música. Ja em coneixien i em deien €œMiquel fes un popurri dels teus!€.
 
- Però els seus concerts són un popurri llarg de dues hores...
Ahir per exemple [fent referència al 26 de febrer], vaig tocar a Granollers i vaig estar cantant dues hores i mitja. Només vaig parar perquè van pujar a l'escenari uns nois a fer uns garrotins, i després, un minut per beure aigua.
 
- Com ho aguanta?
Em cuido molt la veu, sobretot bebent molta aigua però dormir és la clau perquè estigui descansada.
 
- Com s'ho fa per connectar tan bé amb la gent jove que va als seus concerts?
M'ho treballo i passo moltes hores buscant cançons conegudes que els puguin agradar, sobretot comercials. Jo en conec bastantes, però són dels anys seixanta i setanta i a aquestes aprofito per canviar-los-hi la lletra.
 
- Nota diferències entre el públic de les diferents zones de Catalunya on actua?
Hi ha cançons que a uns públics agraden i a d'altres, no agraden tant o passen més desapercebudes. Per exemple, la cançó Tio Canya d'Al Tall, a Reus triomfa; en canvi, a l'Empordà, la gent passa molt perquè no la coneixen tant i no la canten.
 
- Fa versions de cançons conegudes fent que parlin de temes com les seleccions catalanes, les balances fiscals, el lehendakari Ibarretxe... í‰s una nova manera de fer cançó protesta?
Sí­, i a la vegada fas paí­s. Busco paraules que siguin semblants a les del text original i les canvio buscant una intenció. L'última versió que he fet ha estat de la cançó Baby come back (1970) parlant sobre el tema de Lí­bia, on ara la lletra diu €œvine al combat€. Hi perdo un munt d'hores fent aquestes versions!
 
- Encara que els seus concerts són unes sessions musicals amb cançons conegudes pel públic, vostè ha tret discs amb música i lletres pròpies. Què l'inspira a l'hora d'escriure les lletres?
Allò que llegeixo als diaris, la gent, el poble... Sempre busco posar-hi una mica d'humor i miro de no ferir sensibilitats. Tot i així­, sempre hi ha alguna queixa... [riu]
 
- I ara, quins projectes arriben?
En breu sortirà un disc que he gravat amb Quico el Célio. Ells s'han encarregat de la música i jo hi poso la veu i les lletres. Ara estem a l'aguait de concretar el dia de sortida al mercat. í‰s un gust personal i un regal per a mi i per a la gent que m'escolta. He triat les cançons que crec que són les millors de totes les que he fet. Estic molt il·lusionat amb aquest projecte perquè ja l'he pogut escoltar i crec que ha quedat molt bé. Serà amè, divertit, per a joves i per a gent gran. Són cançons caleres i molt properes. I de moment, anar tocant...