Camins per no oblidar

La destrucció recent del camí de l'Aguda haurà tingut ressonàncies diverses: des dels que lamentem la seva pèrdua com a bé de caràcter històric, etnològic o paisatgístic fins als que la notícia els haurà deixat bastant indiferents. Sí que hom pot pensar que això dels camins "antics" que ja no s'utilitzen és una cosa del passat, com una relíquia o romanalla que només interessa a quatre gats. El cas és, però, que malgrat la seva funció hagi canviat i avui les vies de comunicació i de transport siguin unes altres, la pervivència d'antics camins es parla del que ha estat la vida a les nostres contrades durant segles, quan només existia la tracció animal i el so d'un motor encara no es coneixia.
"La pervivència d'antics camins ens parla del que ha estat la vida a les nostres contrades durant segles, quan només existia la tracció animal i el so d'un motor encara no es coneixia."
Ara que parlem tant de la memòria històrica i de la importancia de saber d'on venim, hauríem de reflexionar sobre el fet que la història i la vida no estan fetes només de grans aconteixements o efemèrides. La història també és allò quotidià, la vida diària dels homes i les dones que es desplaçaven per aquestes contrades: entre Torà i l'Aguda, entre Biosca i Solsona, entre Castellfollit i Ivorra, entre Sanaüja i Ribelles... Els més importants i que concentraven un trànsit majoritari eren els anomenats "camins rals", com els que unien - per tres vies diferents- les poblacions de Torà, Biosca o Sanaüja amb Solsona. De la importància secular d'aquestes vies ens en dòna una idea el fet que quan s'elaborà el primer projecte de carretera entre Solsona i Biosca, l'any 1915, el traçat projectat seguia de forma bastant fidel l'antic camí ral. No ho feu així -potser perquè ja se n'havia perdut la memòria- la nova carretera realitzada finalment fa una dècada, per bé que el seu traçat s'enduguè moltes restes de l'antic camí ral. Avui, prop de la masia de Xuriguera se'n poden percebre les traces de les ferradures, enfonsades en les grans lloses que el conformaven. Perquè en la seva majoria aquestes eren camins empedrats, fins al punt que alguns han estat qualificats "del temps dels romans", sovint confonent-los amb una via romana -com és el cas del camí dels Escots a Sanaüja. I dic confonent-los perquè en realitat es tracta de camins medievals -que també s'empedraven. A mi sempre m'havia cridat l'atenció un fragment del camí empedrat que hi havia rere Sanaüja, sota la masia dels Bellons, i que pensava que desapareixeria inexorablement sota l'asfalt "en nom del progrés"; afortunadament, vaig poder comprovar que aquest fragment d'empedrat -potser ja l'únic- del camí ral que unia el meu poble amb Solsona, encara s'havia conservat parcialment.

La història s'ha repetit massa cops: les poblacions del Llobregós no sempre han estat prou curoses amb aquest patrimoni de la memòria col·lectiva dels nostres avis. Sort que encara queden petites joies alienes a l'amenaça de l'excavadora, com el corriol empedrat que discorre per la Canaleta, a Sanaüja, cap a la carena que mena a la masia de Pedrafita i a l'insòlit "llençol de l'Estamatiu", un prodigi de parets de marge que, afortunadament queda lluny d'aquest afany "civilitzador" que de vegades tant mal ens ha fet.

Esperem que els camins antics i "amagats" que romanen a la nostra vall no es perdin sempre, "com llàgrimes en la pluja" (com deia aquella pel·lícula...).