50 aniversari del viatge a la Segarra: de Cervera a Guissona

Són les sis i deu del matí, hora de Barcelona.
Surto de la fonda, al carrer, el sarró penjat a l'esquena i les mans a la butxaca. No veig gairebé ningú, i desfilo amb una sensació de soledat una mica anguniosa per davant de les cases tancades i barrades.

..... Una tria de camins sempre és un risc, una renúncia i una troballa.....

Fa sol, a l'Aranyó, i val més oblidar les preguntes inúti1s i donar un tomb sense pressa, i buscar una mica d'ombra per seure, per primera vegada d'ençà que he sortit de Cervera. El primer descans del viatge.
L'ombra que fa la paret ja és ocupada, però m'hi fan un lloc. És una colla d'homes que han vingut a batre. Són de Sant Ramon, i els he atrapat a l'hora d'esmorzar.
Intercanviem i enlairem sense compliments les respectives bótes de vi.
-Ep, vostè porta una corda de bon baster, a la bóta... -em diu l'home que tinc al costat.
-Vol dir?
És una bóta que em vaig comprar per anar pel Pallars i l'Aran, i no em sembla que sigui gran cosa, però mira com s'hi ha fixat. Cadascú té l'ull clínic del seu ofici. Un del batedors fuma una pipa que no té gaire bon aspecte, però m'ho callo. Faig l'elogi, en canvi, d’un tros de formatge que em donen.
No és pas difícil conviure amb la gent.
Els pregunto si en tenen per dies, de feina, i resulta que per un mes o dos.
-I sempre per un sol amo -em diuen.
-Caram, sí que en té, de terres!
-És un marqués.

Demano el camí de Sedó ( a Montcortès). Com per animar-me, comenten 'fa bo', i ho diuen perquè sha ennuvolat i fresqueja unamica. Exacte. És aquesta gent penso, la que hauria de donar els resums metereològics, i no aquells savis ciutadans que, rutinàriament, tossudament diuen 'bon temps' quan fa, a ple estiu, un sol i una calor insuportables.

M'acosto a una dona gran, que seu en un banc ( a Tarroja). El silenci és abolut.
-S'hi está bé, en aquesta plaça -dic.
-Sí, s'hi está bé -arrenca la conversa immediatament, amb tota natunalitat. El seu llenguatge, té una vivor considerable-. La van emportlanar massa sobtat, per a tenir-la pel Roser. Per això s'hi van fer aquests bonys. La gent hi feia passar les bèsties, miri que és cas, i l'alcalde va dir: «Ja ho arreglaré». Va posar els còpios ben junts, per tal de privar el pas, comprén?
Quan ha dit «còpios» ha assenyalat els bancs. La majoria estan trencats, com si les bèsties s'haguessin entossudit a passar.
-Escolti, m'ha semblat sentir que vosté en diu «còpios», d'això.
-Sí, en diem còpios d'aquestes pedres planes, oi?, que formen els bancs. N'hi ha que en diuen assientus.

Sembla que al noi (a Hostafrancs) li va bé la inesperada companyia del foraster, i li pregunto qué fan els joves del poble.
-Només hi ha quatre o cinc noies per mérèixer...
Quan li demano quina és l'edat que fa que una noia sigui per merèixer, em contesta sense dubtar:
-Home, de disset a vint-i-dos anys.
M'explica que de joves n'hi ha pocs perquè del 1936 al 1940 hi van haver molt pocs naixements, Í acabada la guerra la cosa seguí igual, perquè van venir uns anys difícils.
-I els pocs que hi ha ja se n'han cansat. Miri, aquests anys han marxat deu nois, d'Hostafrancs. Deu nois. I la plaça, sí, fa força patxoca, però hi ha cases buides. Les coses s'han de conèixer per dintre, m'entén?.

Quan sóc a cent passes del poble, el peu esquerre em fa força mal. Em descalço i veig que se m'ha fet una butllofa. Qué hi farem, algun dia m'havia de passar.

Camina fins a Concabella i Les Pallargues en busca de metge, està de vacances. Finalment telefonen a Guissona, i demanen un taxi.

..A la farmàcia (Guissona) m'obren la butllofa, m'ho desinfecten i em quedo tranquil. Ara la fonda, i l'endemà seguirà el viatge. Deixo el sarró a la Fonda Santesmases, i passejo lentament pels carrers, mirant com es van encenent els llums de les botigues -perquè a Guissona ja no hi ha «la tenda», sinó les botigues i fins i tot els cafès. Precisament hi ha un carrer que es diu així, carrer de les botigues, que va del carrer principal a la plaça de l'església.

Tota la nit sento ploure, i de tant en tant la remor dels trons.
Des del maig que no havia plogut

* Conjunta de Jaume Moya, Josep M. Santesmasses i Ramon Sunyer


Compartit per somsegarra.cat