50 aniversari del viatge a la Segarra: de Sanaüja a Torà

Seguint el consell, agafo la drecera del cementiri. Fa calor, fins hi tot en aquesta hora. Hi ha núvols, i un pastor a qui ofereixo la bota de vi em tranquil·litza: 'Aquests núvols són boira i no pluja'.

Enyoro la Segarra més autèntica, la dels darrers dies, la de l'aire cremat, les ondulacions groguenques i els turons solitaris.

Sec al rostoll i arriba de seguida la mosca, la mosca sempre present que brunz i giravolta infatigable; la mosca és el transistor natural de la Segarra, inquietant.

Una noia que renta roba ( a Biosca) m'aconsella que passi el pont i demani per can Comardí. A la plaça hi haun capellà i una dotzena de marrecs, que semblen molt entretinguts... estan mirant un estereoscopi, amb vistes de Lourdes.

Tot d'un plegat un xicot reclama:
- Vull veure aquell capellà que fa mandonguilles!
- És un escolà..- es defensa el mossèn.
El mossèn segeuix canviant de diapositives, i les comenta:
- I ara que parlem de rius... Aquest Gave és com el riu que tenim allà baix, el Llobregós, oi? que va a parar al Segre. I quan un riu en recull un altre, d'aquest com se'n diu?
- Aflueeeeente!

El senyor culte, que sap moltes coses de Biosca, em parla dels traginers i de'n Peret de l'Oli que fou un dels últims a conservar l'ofici. Els traginers feien el camí de Sant Llorenç de Morunys a Saragossa.

- Els traginers no van voler mai la carretera, era el seu enemic...

El mossèn ha esbandit la canalla, i es fica a la conversa. Però a ell no el preocupa el passat, sinó el present. Diu:

- Tinc uns altaveus Telefunken, i ara posaré dues 'trompetes' al campanar, m'entén? I un disc de sirenes.
- Un disc de sirenes?
- Exacte, el compraré a Andorra. Els campanars alemanys ho fan així.

Aturada al km 21, una mica més enllà. Circulació de vehicles de les 5,25 a les 5,45 de la tarda:
1 auto belga, 1 auto francès,1 auto anglès, 3 motos, 3 autobusos de línia, 4 autos andorrans, 5 autos del país, 5 camions.

Sento un soroll fins ara inèdit a la Segarra: una fàbrica. Una fàbrica gran, però n'hi ha d'altres.
- La fàbrica de teixits és riquesa - em diu la dona del cafè la Toranesa.
- Aquest cafè deu ser el més gran del poble - insinuo.
- No ho sé. Jo no hi he estat mai, al cafè d'allà baix ( en referència a l'Esnac, l'Snack Jaumet).

Torà és gran, hi he vist quatre places i algunes barberies. Els racons són bonics, però els eixamples poc feliços.
Referències a la rivalitat Aguda-Torà

Abans de sopar, al peu de l'snack Jaumet i de la carretera, escolto una estona de conversa de la gent que fuma de cara al ponent. N'hi ha un que diu, assenyalant el cel:
- Que és el Telstar, això? (el primer satèl·lit artificial de telecomunicacions comercial del món, posat en òrbita feia un mes)
- Fuig, home. Segur que és Venus.

S'embranquen en una discussió vaguíssima - compatible, però amb les més rotundes afirmacions - i al capdevall shi fica un tercer que insinua:

- Està a quatre milions de quilòmetres, oi?

Potser perquè ningú vol comprometre's, la resposta és:

- Més valdria preocupar-se de les coses d'aquí baix, ja et dic jo.
- I ara mires aquests invents, i penses que per això van castigar Galileu…
- Tx, això dels coets és com una mania, com les modes.
- Ara diu que enviaran un coet a Venus…

La notícia no té ressò. Han donat el tema per liquidat.

Me'n vaig a sopar. La fonda està darrera de l'snack, arregladeta, amb llums fluorescents i lavabo amb sabó. Em sento gairebé turista, El sopar que ens donen a tots és: sopa, verdura, lluç, costelles i postres.

* Conjunta de Jaume Moya, Josep M. Santesmasses i Ramon Sunyer


Compartit per somsegarra.cat