50 aniversari del viatge a la Segarra: de Sant Guim de Freixenet a Talavera

Sant Guim té alguna cosa de far-west, de base colonitzada. Li manca arrel. Sant Guim de l'estació- o Sant Guim de Freixenet... o Sant Guim de la Rabassa. Vet aquí com tots els noms el lliguen.

Més endavant, en una mena d'era, veiem una família, és de Riubregós, i només fa un any que és aquí, on fan de masovers. Xerrem amb el noi, i ens explica que treballa a Igualada.

-I doncs, què hi fas aquí?
- Estic de vacances.
-Aixó està bé.
-Sí. He vingut a passar quatre o cinc diots.

En saber que anem cap a Montlleó se'ns afegeix, només anirà fins a un punt on baten. ..Aviat descobrirem la colla que anava a trobar el noi. Han interromput el batre, i descansen sota un gran pi. Fan les 'deu hores' i de seguida ens duen el silló, el càntir, que guarden en fresc a la caseta.

Transportats pel tractor, trontollem, frenèticament. Penso que es tracta d'una autèntica i original atracció de fira. Baixem del tractor més baldats que si haguéssim caminat un dia sencer

Resulta que Montlleó és un poble abandonat. Totalment deshabitat.
Al peu del poble hi ha un bosquet de roures. Hi seiem. La vista és magnífica, molt vasta. L'horitzó queda tancat per una serralada, puntuada per la silueta del campanar de Rubinat, un dels noms del país més antigament lligats, em sembla a les aigües medicinals. Una mica més a prop i més avall, a la plana, hi ha Sant Antolí, on mirarem de dinar

Arriba un moment que la sensació de buidor que encomana, el poble abandonat, ens fa alçar i empendre el camí de baixada. Al cap de mitja hora, passem pel costat d'unes cases bastides dalt d'un petit turó. Un home gran ens mira i li pregunto:

-Com es diu aquesta masia?
-No és una masia, és un poble!
L'home, ofés, no m' ha volgut dir el nom del lloc: Briançó.

Briançó i Timor presenten la mateixa situació, encastellats dalt d'un pujol, com dos miradors bessons sobre la carretera.

La torre de Timor. Aquest casal, per tant, que corona el turó, és segurament l'hereu d'un castell, i Timor el nom que designa tot el que fou la seva propietat.
El fet és que, ara, Timor és abandonat. No hi ha ningú.

Cullo un grapat d'ametllons, me'ls fico a la butxaca i me'n torno camí avall amb una figa increïblement dolça a la boca.
I Sant Antolí és aquí mateix. De fet el camí duu primer a Hostalets, però passa que Hostalets, Vilanova i Sant Antolí formen en la pràctica una unitat. Avancem cap al cor d'aquesta agregació amb l'esperança de trobar un lloc per a dinar. No hi ha fonda. Ens diuen que mirem en una casa, però no és fonda.

Truquem a la porta. Surt una dona endreçada, la mestressa de casa.
- Déu-vos guard - saludem- Que ens podria preparar una mica de dinar?
- No és pas la fonda, aquí.
- Ho sabem, però ens han dit que potser ens farien dinar. No res, un ou ferrat i unes patates fregides.
La dona ens fa passar al menjador familiar. En un moment determinat ens proposa:
- I si hi afegíssim una amanida i un parell de costelles?
- I ara, no volem donar tanta feina….

La dona no té begudes fresques. Crida a la filla i li diu que vagi a cercar la Marieta, que és la filla dels qui s'encarrguen del cafè. A veure si volen obrir-lo. Als pobles de la Segarra, el cafè - quan n'hi ha- només obre els diumenges, a la sortida de la missa major..
El cafè és gran, hi entra poca llum. Ens bevem dues llimonades cadascú. La Marieta somriu:
- No tinguin pressa.
Aband de dinar fem un tomb i, a la font, trobem una colla d'homes que van a batre amb una màquina. Són de Móra d'Ebre, i fa més d'un mes que han sortit del seu poble empaitant la feina. Anàven a Talavera, però quan passaven per aquí s'ha produït un fet inesperat: els han demanat que es quedin.
- Aquestes màquines fan més de dos-cents sacas al dia - explica el Josep Cot, el cap de colla- Els sacs són de cinquanta quilos i toquen quaranta cèntims per quilo.
- Ila màquina, quan cost? - pregunto.
- La màquina? Es fa pagar de sis-centes a mil peles l'hora.
- Aquesta tarda volem arribar-nos a Talavera - avisem- Volen alguna cosa?
- Que no diguin que ens han vist.

Arribem a casa - sí 'a casa'- i la dona acaba de parar la taula. Ha pensat que era millor d'afegir a l'amanida una mica de pernil i, que si volem postres, a més de fruita té galetes. Mentre dinen l'àvia els explica una vella història sobre el caràcter hospitalari de la casa, Can Janet Acaba la història amb aquestes senzilles paraules:
- Dáleshores ençà que sempre em obert la porta. Per Aix`p, comprén, la gent del poble els ha enviat a casa.
És un dinar que no oblidaré mai.
Preguntem a can Janet, on podrem dormir a Talavera i ens diuen que a la carnisseria que veurem a l'entrar. Descansem una estona i sortim massa aviat, sense la prudència d'esperar que el sol baixi una mica.

Es presenta la pujada prevista i el camí es fa pesat. El sol encara és bastant fort. Passem pel costat d'unes cases a peu de carretera. És Pavia. Amunt. Pavia ja pertany a Talavera, de manera que no falta gaire.

Una de les primeres cases del poble és la carnisseria que ens havien dit,. És la carnisseria de l'alcalde i ens hi fiquem confiats.

La dona que està darrera el taulell ens diu que res. Intentem que ens expliqui els motius. Resposta:

- Jo només li dic que no hi haurà sopar ni dormir.
De la porta estant, dic encara a la dona, perquè es faci càrrec de la situació:
- Ja veig que haurem de dormir a la palla…
La resposta és clara, dita en un to molt tranquil:
- En aquest temps s'hi està bé..

Ens hem de quedar a Talavera. I cal sopar-hi i cal dormir-hi. En Bigorra té l'acudit d'anar a visitar el senyor rector. L'anem a veure i li fem saber el cas. I envia la minyona per esbrinar els motius. Quan torna, anuncia que a ca la Rita continuen dient que no. Sembla que la jove encara hi estava d'acord, però la mestressa no.

- S'hauran de quedar aquí.
La veritat és que no ens sap cap greu. La casa és acollidora, el capellà trempat. Li agrada la música, toca el piano, no és un simple aficionat: ' Cada setmana baixo a estudiar al Conservatori del Liceu'. S'ha dedicat també a l'apicultura i també ' sóc un ex-avicultor, ho vaig estudiar per correspondència, seguin els cursos de l'escola d'Arenys de Mar.' Explica els motius de les seves inquietuds:
- La feina de capellà és molt escassa. Al cap de l'any, ja se sap: un casament i un parell de bateigs…. A la missa de cada dia no hi ve ningú. Ningú. A vegades hi ha vingut alguna mestra. Els explicaré el cas real del rector que arriba a la Segarra, i el primer dia parla amb un vell, que li diu: ?Mossèn, no us faltarà res, en aquest poble'. Al cap de quinze dies, el rector parla amb el vell i es lamenta: 'No és pas com dèieu, avi…. A la safata m'hi he trobat quinze cèntims'. Saben que va respondre el vell? 'Déu n'hi do. El mossèn d'abans no feia pas tant'.

El sopar és amenitzat per un voluminós aparell de ràdio Philips i acompanyat amb vi d'Alella. Ens desitgem mútuament bona nit . I en Bigorra i jo ens fiquem en un dormitori que serà una trampa mortal. Hi fa una calor enganxosa i és la pàtria dels mosquits. Qualsevol iniciativa, per tant, és un error: si ens destapem ens piquen, si ens tapem morirem ofegats.

* Conjunta de Angelina Llop, Jaume Moya, Josep M. Santesmasses i Ramon Sunyer


Compartit per somsegarra.cat